Tot sovint m’agrada rellegir Miguel Delibes (1920–2010), el considero un dels millors escriptors del segle passat en llengua castellana. Durant un temps em va distanciar de la seva escriptura la passió que l’autor de Los santos inocentes sentia per la caça contrastada per la meva por al “tiros”. No explicaré aquí com ho vaig resoldre.
El vint-i-cinc de maig de 1975 Miguel Delibes va ingressar a la RAE (Real Academia Española de la Lengua). Ser membre de la RAE és un privilegi que només poden ostentar tantes persones com lletres i signes de puntuació conté la llengua castellana. Miguel Delibes va ocupar la lletra “E”, vestit amb el preceptiu frac que tant l’incomodava, va titular el discurs El sentido del progreso en mi obra.
Jo coneixia aquest text des de feia anys però l’havia oblidat del tot. Ara fa uns dies, un bon amic de Castella, em va enviar un whatsapp d’una notícia d’una famosa revista de moda, on es feia referència a com va colpir el discurs de Miguel Delibes a la societat intel·lectual de l’Espanya d’aquell temps.
Vaig pensar que em convenia tornar a llegir el text en aquests darrers dies en què tanta gent hem decidit plantar-nos davant de projectes nacionals que volen acabar amb la vida rural i amb la supervivència de la natura.
Els deixo amb Miguel Delibes, el mes de maig de fa cinquanta-un anys, amb uns mots que van anticipar molts dels debats actuals sobre canvi climàtic, despoblament rural i límits del creixement econòmic.
“No estem fora del món, aquesta és una veritat científica indiscutible, però l’home modern ha deixat de sentir-se part de la natura i ja no sabem que l’aire, l’aigua i la terra contaminats signifiquen un risc immediat per a la vida. Tant és així, que l’home d’avui fa servir i abusa de la Natura com si hagués de ser l’últim llogater d’aquest desgraciat planeta, com si darrere seu no s’anunciés un futur. En un afany creixent de dominació, ha irromput a la Natura, i actua sobre ella, desvalisant-la i envilint-la.
Entre la supervivència d’un bosc o una llacuna o d’una indústria poderosa, l’home contemporani no es planteja el problema, optarà per la segona; les taques forestals, el revestiment forestal de la Terra, desapareixen, la vegetació arbòria és un destorb. Per primera vegada, es mostra la possibilitat que el nostre món es torni inhabitable per obra de l’home. Encarats a aquesta realitat, no ens pot sorprendre que la corrupció campi lliurement a les societats modernes.
L’actitud de l’home contemporani s’assembla a la d’aquells tripulants d’una nau que, cansats de l’angostura i la incomoditat de les cabines, van decidir utilitzar les bigues per ampliar llurs cambres i moblar-les sumptuosament, pensaven que les seves condicions de vida millorarien, però per quant temps? Quantes hores trigaria aquest vaixell a enfonsar-se?
Enlluernats per la idea de progrés tècnic indefinit, no hem volgut advertir que el progrés no és gratuït, no es pot aconseguir sinó a costa d’alguna cosa; aquesta cosa, entre d’altres, és la Natura i l’hem convertit en el boc expiatori del progrés.
Els anomenats carrils de progrés s’han muntat sobre la idea del profit o, el que és el mateix, del benestar. Però, en què consisteix el benestar? Què entén l’home contemporani per “estar bé”? El joc actual consisteix només a produir i consumir? [Delibes denuncia que la societat moderna crea necessitats artificials. Les persones consumeixen perquè el sistema les empeny a consumir.]
Els diners afegeixen una altra nota al progrés modern: el desig de sobresortir o, el que ve a ser el mateix, l’ambició de poder. La tècnica es converteix així, no ja en una possibilitat de diners, sinó, el que és més greu, en una possibilitat de dominació. Aquest consum exagerat de recursos essencials deixa de ser excessiu per exigències normals de la indústria i es converteix en dilapidació, com la que s’ha fet amb el petroli. Segur que en un dia no llunyà la Terra dirà no a les nostres demandes de cru i l’home podrà presumir d’una nova proesa, haver-se begut en un segle una riquesa que va trigar 600 milions d’anys a formar-se.
Gastar allò que no es pot refer obeeix a una exigència d’un estadi de civilització voraç, que ens pot sorprendre, però acabar amb allò que ens és imprescindible i que es pot preveure revela un índex de rapacitat i desídia que diuen molt poc a favor de l’escala de valors que regeix el món contemporani.
En qualsevol cas, és obvi que les conquestes rutilants de la tècnica no són suficients per amagar les seves misèries i haurem de suportar aquesta alteració com una calamitat, sense el menor esperit de regeneració i esmena.
Tot això confirma que hem creat una tècnica avançada amb l’objectiu de perfeccionar el món i el que estem aconseguint és destruir-lo.
Però, si en sabéssim, sobreviure no suposaria renunciar a la tècnica, sinó embridar-la, sotmetre-la a les necessitats de l’home i no imposar-la com a meta, que l’economia no fos l’eix dels nostres desvetllaments i es donés preferència a altres valors específicament humans.
El veritable progrés seria aquell que milloraria simultàniament la vida de les persones i la salut del medi natural i no confondríem un augment del benestar material amb més felicitat, perquè no tot desenvolupament tecnològic representa un progrés humà, la tecnologia ha d’estar al servei de la persona, no al revés.”
Avui, aquest text que he traduït i resumit amb dificultat m’inspira, em regenera i em dona forces, quan, com succeeix darrerament, m’he d’acostar al món municipal des de la meva posició d’activista ecològica. De vegades aquest acostament es transforma en una aventura de risc, com si accedir a esta gent fos com travessar un fràgil pont i, tot sovint, a l’altra banda, es volgués tallar el pas sense escoltar. Però, per sort, a les pel·lícules i de vegades a la vida real, amb l’ajuda dels mots de Miguel Delibes, tot acaba bé per a qui gosa donar el pas d’explicar la veritat.
Enllaç: https://www.rae.es/sites/default/files/Discurso_ingreso_Miguel_Delibes.pdf
